canvis de mentalitat

La nostra ment és la mateixa que era fa 3.000 anys però no rebem els mateixos impulsos que llavors, és més la humanitat sap llegir massivament des de fa menys de 100 anys. Hem de canviar coses, no podem viure adormits, despertem! compartim i evolucionem. Tenim les eines!

contigo

¿Mi tierra?
Mi tierra eres tú.
¿Mi gente?
Mi gente eres tú.
El destierro y la muerte
para mí están donde
no estés tú.
¿Y mi vida?
Dime, mi vida,
¿Que es si no eres tú?

 

Luis Cernuda

 

L’he trobat al llibre de castellà .

Manolito m’emprenya

Un dia,  pare i filla xerraven a bord d’un autocar, asseguts un al costat de l’altre la filla diu:

-Papi, com puc fer que Manolito me tingue  temor?

-Pegat un pet a una habitació tancada i petita.

-Homeeee! que jo no vull que em tingui fàstic,  vull que tingui temor.

Mañanicas de mayo (de Lope de Vega)

En las mañanicas

del mes de mayo

cantan los ruiseñores,

retumba el campo.

En las mañanicas,

como son frescas,

cubren los ruiseñores

las alamedas.

Riense las fuentes

tirando perlas,

a las florecillas

que están más cerca.

Vistense las plantas

de varias sedas,

que sacar colores

poco cuesta.

Los campos alegran

tapetes varios,

cantan los ruiseñores,

retumba el campo.

Sale el mayo hermoso

con los frescos vientos

que le ha dado marzo

de céfiros bellos.

Las llubias de abril

flores le trajeron:

púsose guirnaldas

en rojos cabellos.

Los que eran amantes

amaron de nuevo,

y los que no amaban

a buscarlo fueron.

Y luego que vinieron

mañanas de mayo,

cantan l0s ruiseñores,

retumba el campo.

Lope de vega

p.D.   A lia li encanta aquest poema

una d’obelles

Una obella li diu a s’ amare:
-Que puc anar al corral de la Laia?
-Beeeeeee!

Una de cal i l’altra d’arena

Hola, sóc la Lia Samo, la filla del Pau. Tots, fins i tot jo mateixa, em descriuria com… un poc… “destroier”! Amb més paraules: arraso tot el que em ve al davant (i als costats). M’agrada amagar-me a l’armari.

Uiii!!

Fa poc, a casa dels iaios, mentre jugava, em vaig cansar de la nina bebè i em vaig decidir per agafar-ne un altra.Tinc tants  joguets amuntonats, que el que jo volia era a baix de tot. Sense pensar en la monumental piràmide de joguets que hi tenia davant els nassos, vaig agarrar sense pensar el joguet d’un estiró i… pamm!!! Es va sentir per tota la casa, i vaig dir:

-Uiiii!
Llavors va venir la iaia i em va preguntar que que havia fet, jo li vaig dir que no havia passat res però el passadís ple de joguets hem va delatar. Ho vaig tindre que arreplegar tot!

Un plat nou

Fa poc, la mama va comprar una vaixella nova molt xula. La vam estrenar a l’endemà, jo la volia servir i portar els plats, la mama al principi no me deixava, però després la vaig convèncer per portar només el plat de l’amanida quan vam acabar. Va arribar l’ hora d’arreplegar el plat de l’amanida. Ho vaig fer però al entrar a la cuina vaig entropessar en un joguet que hi havia a terra, llavors vaig caure, em vaig fer mal a l’esquena perquè vaig relliscar amb l’oli que havia caigut a terra, però el bol no es va trencar!

Hola soc el Pau Samo. el pare de Lia. Tots, fins i tot jo mateix, hem descriuria  com… un poc… “despiste”! Amb més paraules: tinc menys memòria que una moixarra Jo ja fa dies que no m’amago a cap armari.

Uiii!!

Un dia quan era més jovenet m’ha iaia hem va enviar a comprar taronges a casa de una senyora, pel camí vaig trobar a Sergio, un amic, i ens vam posar a jugar durant tot el camí de tornada a casa. Quan vaig arribar a casa ja no portava ni les taronges ni el moneder de m’ha iaia. Sembla impossible, però no sabia on els havia deixat. M’ha iaia encara ràbia.

Les claus!

Cada dia quan surto de casa he de mirar tres vegades les butxaques per a veure si porto les claus, el telèfon i la cartera. A pesar de tot,  dimecres vaig tancar la porta de casa a les set del matí i no portava ni el telèfon ni la cartera ni les claus del cotxe per anar a treballar, però no content amb això hem vaig deixar les claus de casa posades per dins de casa. Es a dir, no podia entrar a buscar res de res.

Ara ja ens coneixeu una mica millor, però patiu encara estem vius i durarem molt de temps, som despiste i destroïer però molt bon xiquets los dos.


Lo xiste del tonto i ningú

Aixó eren dos  germans que es deien Tonto i Ningú. Un dia Ningú cau a un pou i Tonto truca a la policia. Lo policia li diu:

-Que vols xiquet?
-Es que Ningú ha caigut al pou!
-Però tu ets tonto xiquet?
-Si, jo sóc en tonto.
%d bloggers like this: